LA ESCUELA QUE APRENDE

Desgraciadament, des de ja fa unes quantes generacions l’ institució escolar en el seu conjunt (educadors, pares i mares i alumnes) continuen repetint errors , sense ni tan sols parar a pensar en quina es la seva solució. No es això i prou, sinó que a més les escoles no admitixen les crítiques necessàries per a la necessària millora de la seva tasca, ja que es limiten a defendres d’aquestes, sense parar-se a reflexionar perquè venen donades.. En aquest llibre ens dons una visió en forma de verbs, de com l’escola pot començar a plantejar-ne algunes de les seves tasques per a que l’activitat docent millore. Per a descriu-ne dos dels que a mi més m’han interessat, he de dir que per a mi es fonamental la capacitat de d’institució escolar per a interrogar-se a si mateixa i per a investigar. Crec que a partir d’aquestos dos verbs es donen tots els demés. Açò és molt important, ja que si l’escola s’interroga (es fa preguntes sobre les seves pròpies capacitats i mancances en el servei de l’educació, entenent, dialogant, debatint, escrivint allò que és creu més adequat...) i investiga com ha de resoldre aquestes interrogacions, la capacitat de millora d’una escola serà molt superior a la de la resta. Un element important d’aquest aspecte és la insistència, ja que si la resposta que es trova a una situació finalment veiem que no és l’adequada, em de continuar buscant-ne una altra fins que trobem l’adequada.

                També se’ns assenyala la importància que tenen els alumnes en el provenir dels seus aprenentatges. Poques vegades els metres tenim en conter l’opinió dels alumnes a l’hora de preparar les sessions de classe i després de llegir el llibre em done conter de la seva veritable importància.  És principal que l’alumnat partícip del seu propi procés d’aprenentatge, ja que a mes de més amè, aquest serà més efectiu.

                Altre tema es l’escola neoliberal. Aquella escola que esta pendent de les demandes i les influencies de la societat per a poder ajudar-la a créixer i a millorar com a tal. L’escola no es un nucli dins d’un casc urbà on el que passa allí dins no interessa ningú. L’escola no es una simple instructora  del que la classe política de cada època dicta. Sinó que l’escola ha d’anar més enllà, ha de plantejar-se dubtes sobre sí mateixa, sobre la societat i sobre tot l’entorn físic que l’envolta.

                En el seu conjunt una escola ha de ser com la defineix Fernandez Engita 1993“una comunitat crítica d’aprenentatge”. En l’escola tots podem aprendre de tots. Els alumnes poden perfectament aportar també nous aprenentatges als docents, ja siga en la forma en que reaccionen front la manera de donar classe del mestre, o amb opinions i coneixements que adquireixen fora de l’aula i que en l’escola no són molt coneguts.

                L’escola actual, al igual que passa en la societat actual, creu que ja arribat a la cúspide de la seva evolució, i aquesta creença general no es correcta. Crec que en totes les etapes del desenvolupament humà sempre em cregut que ja no és podria evolucionar més. Però el ven cert és que fa tan sols trenta o quaranta anys no s’imaginaven ni tan sols el que era un telèfon i ara en tenim fins i tot de mòbils. Per això em de veure com aquest canvi evoluciona en l’escola de la mateixa manera que ho fa la societat. Nosaltres els futurs mestres em de ser els que realment portem de la nostra mà aquestos canvis i els posem en pràctica el més aviat possible.