Per a mi en aquesta pel·lícula es reflexa un model de docència emprat en els anys de postguerra al nostre país. El mestre porta el model tècnic disciplinar a la seva màxima expressió. A mesura que va transcorregent la primera escena, el mestre dona més síndromes de fer-los por als seus alumnes i de representar, la seva figura de docent, com la d’un gran dictador. Ell es qui mana en l’aula i els demes sols tenen dret a obeir, per que sinó seran castigats (inclús físicament).
Personalment i a mesura que anaven passant les escenes de la pel·lícula anava recordant les anècdotes i històries que en anterioritat m’havien contat els meus avis i avies i els meus pares sobre l’educació que ells van rebre. Segons tenia entès a l’època de postguerra i durant una llarga part de la història recent al nostre país, l’educació no era molt diferent a la que apareix en el vídeo. El que hem fa pensar i molt en el que sofriren en aquella època.
El mestre no es preocupa per l’entorn del xiquet, el que fa que no tinga una informació vital per a personalitzar a cadascú d’ells. Informació molt necessària per a la nostra professió, ja que es en el que ens hem de basar per a impartir la nostra docència. Aquest fet es demostra al principi de la pel·lícula quan el professor no sap que dos dels seus alumnes són cosins.
També i a mesura que va avencant el vídeo, hem sent-ho com si estigues vivint l’angoixa i la confusió del personatge amb els adults. L’escena en que un avi li fa anar a comprar tabac, sense necessitar-lo, sols per a castigar una conducta que era bona com anar a tornar-li la llibreta al seu amic. O quan intenta parlar en sa mare per a dir-li que s’ha confós de llibreta i aquesta no li fa cas o quan li diu a un senyor si es el pare del seu amic en repetides voltes i tampoc li presta atenció. També fa créixer el sentiment de confusió en el xiquet, la actitud del professor i l’actitud de sa mare. Per al mestre es més important que el xiquet estudies a que treballe i a casa es al inrevés.
Un abisme d’esperança, l’ancià que l’acompanya a tot arreu contrasta amb el entorn real del xiquet. Encara, que ell per si mateix esta representat com una esperança en la societat en la que viu, ja que ell es bo per naturalesa però la societat es la que el vol corrompé.
En fi, que aquest tipus de docència, tant per al aprenentatge pel carrer com en l’aula del xiquet, es un clar exemple de algunes de les coses que no s’han de permetre en un bon professional.
No hay comentarios:
Publicar un comentario